TASHARUK

GÈNERE, CULTURA I RESISTÈNCIES A PALESTINA

النوع والثقافة والمقاومة في فلسطين

Context històric

Breu història del cinema palestí

Don’t stay silent.
Don’t be afraid!
Break up the chains .
Break up your fears
And melancholia.
Be the echo!
Dareen Tatour

Les dones han estat sempre presents en la història del cinema a Palestina i al món àrab en general. Van protagonitzar els seus inicis als anys trenta del segle passat, van portar una càmera a l’espatlla durant l’època revolucionària dels anys seixanta i setanta, van ser pioneres del cinema independent dels vuitanta, van filmar la primera i la segona intifada en primera línia, explicant relats quotidians de la vida durant la guerra i l’ocupació i estan al capdavant, actualment, d’una generació d’artistes trencadors. No podem agrupar i caracteritzar la producció cinematogràfica de les dones cineastes vehiculant un estil propi a totes elles. Això seria apartar-les de la història del cinema de la que formen part de ple dret, de la que s’han inspirat i en la que han influït. Ens trobem davant d’una infinitat de relats plurals, per la forma cinematogràfica que adopten i les temàtiques que aborden, amb singularitats individuals a través de les quals entreveiem històries que sobrepassen l’individu per tractar problemàtiques universals.

Podem analitzar i interpretar la història del cinema palestí en cinc grans períodes, agrupant-los per èpoques, estils i formes, diferenciats per les ruptures que separen les noves generacions de les precedents.

La producció cinematogràfica palestina, deixant enrere les representacions colonials de finals del segle XIX, comença als anys trenta, impulsada per l’Studio Palestine. Aquesta producció audiovisual acaba abruptament el 1948 amb la fundació de l’Estat d’Israel i la conseqüent expulsió dels àrabs de la Palestina històrica, el que coneixem amb el nom de Nakba.

Comença així el Període del Silenci, que no es trenca fins després de la Guerra dels Sis Dies amb l’emergència del cinema revolucionari. És d’aquest segon període que es conserven els primers documents audiovisuals i arxius palestins produïts per la Palestinian Film Unit (PFU) durant els anys seixanta. Influenciats pel moviment de cinema polític llatinoamericà Tercer Cine i lluitant per l’alliberament de Palestina, hi trobem cineastes com Sulafa Jad Allah i Khadijeh Habashneh Abu Ali.

Als anys vuitanta, amb la invasió israeliana de Beirut i l’expulsió dels fedaïns del Líban, el grup de cineastes de la PFU es dissol. Alguns dels seus membres són assassinats, d’altres forçats a l’exili i els arxius del cinema palestí desapareixen misteriosament. És aleshores quan Mai Masri torna a Beirut per esdevenir la pionera del cinema palestí independent. Aquest cinema independent agafa embranzida i es confirma amb les cineastes Mona Hatoum, Layali Bader, Maryse Gargour, Norma Marcos i Liana Badr. Aquestes cineastes agafen la càmera al final de la primera intifada i produeixen documentals amb un estil proper al realisme social.

L’apogeu de la producció cinematogràfica palestina arrenca durant els anys noranta, coincidint amb el període dels Acords d’Oslo. Directors com Elias Suleiman trenquen amb el realisme social per proposar ficcions properes al cinema de l’absurd. És en aquest moment quan directores com Cherien Dabis i Annemarie Jacir comencen a realitzar les seves primeres pel·lícules.

Durant la primera dècada dels 2000 i fins a l’actualitat, una nova generació de cineastes dones utilitza el cinema per subvertir la realitat. Aquesta nova generació de cineastes i activistes han de fer front a l’ocupació i la situació d’apartheid i, alhora, a un sistema polític palestí que no només és antidemocràtic, sinó també profundament patriarcal. Per aquestes directores, la producció de relats audiovisuals són una part més de la lluita pels seus drets civils i per la igualtat, per apoderar-se del combat cultural i fer-ne una eina més d’expressió i de memòria. Entre elles trobem cineastes com Mahassen Naser Eldin, Hind Shoufani, Jumana Manna, Larissa Sansour i Reem Shilleh.

El protagonisme de les dones dins del cinema palestí és inqüestionable. Més de la meitat de pel·lícules realitzades a Palestina estan fetes per dones. En cap indret del món es manté una proporció similar: un 4% a Hollywood, un 18% a Europa i un 11% a Israel. Es tracta d’un fenomen excepcional que trasbalsa les regles de gènere al cinema i dóna un exemple positiu a les cineastes d’arreu del món. Aquest fet es podria explicar per dos elements interrelacionats. D’una banda, dins l’Autoritat Palestina no existeix  cap institució de cinema nacional susceptible de discriminar les dones per la seva pròpia construcció patriarcal. Això ha facilitat la creació de productores audiovisuals independents dirigides per dones, com Odeh Films, Idiom Films o Philistin Films, que financen un gran nombre de projectes.

Les cineastes palestines no han deixat mai d’estar presents en l’escena cinematogràfica, encara que sovint la narrativa dominant i la Història intenti esborrar-les. Son avui una majoria silenciada d’artistes, cada vegada més reconegudes internacionalment, que només anhela ser entesa, vista i escoltada.

El cinema revolucionari

“Through the still and animated picture we can convey and disseminate the concepts of revolution to the public and keep them alive.”

Khadija Habashneh

La manca d’arxius i d’estudis fa difícil seguir el traçat dels homes i les dones que van començar a fer cinema a Palestina. Son escasos els treballs com el de la cineasta Mahassen Nasser Eldin per desenterrar figures femenines oblidades per la Història, mostrant que a principis del segle XX ja existien dones com Karimeh Abbud, una fotògrafa palestina de referència al món àrab. La cineasta Azza El-Hassan, per la seva banda, assegura que als anys trenta del segle passat, els germans Lama, nascuts a Xile de pares palestins, viatgen a Palestina per fer cinema. Ibrahim i Badr Lama, expulsats de  Betlem pels britànics, fan parada a Alexandria i esdevenen els pioners del cinema egipci emergent. El 1930, obren el Lama Studio, un estudi de producció al Caire que va produir un gran nombre de pel·lícules palestines.

Durant la mateixa dècada, l’any 1935, Ibrahim Hassan Sirhan filma un primer documental sobre la visita del rei Saud d’Aràbia Saudita a Palestina. En 1940, produeix un documental de quaranta minuts titulat Realised Dreams, sobre els nens i les nenes orfes a Palestina. L’any 1939, conjuntament amb Ahmad al-Kilani, Mohammad Kayali i Abdel-erRazak Alja’uni funden el primer estudi de producció, l‘Studio Palestine, on conjuntament van realitzar desenes de pel·lícules. D’aquesta època i d’aquestes primeres imatges de Palestina no se’n conserva malauradament cap còpia.

A banda dels treballs historiogràfics contemporanis, els esdeveniments succeïts  durant la Nakba i posteriorment només han estat documentats a través de relats orals i testimonis personals. La majoria de palestins van ser expulsats de la seva terra, van esdevenir refugiats, van ser desposseïts de tots els seus béns i molts d’ells van ser assassinats sistemàticament. Això els va provocar un estat posttraumàtic que els va impedir narrar i documentar de manera escrita o filmada aquest període, de 1948 a 1967, conegut actualment com el Període de silenci.

No és fins després de la Guerra dels Sis Dies, el juny de 1967, que un grup de joves cineastes s’uneixen per fer del cinema una eina més per lluitar i donar suport al moviment revolucionari palestí emergent. Mustafa Abu Ali, Sulafah Jad Allah, Hani Jawhariyeh i Khadijeh Habashneh creen la Palestinian Film Unit.

Des dels seus inicis treballen de la mà del moviment Fatah. Instal·lats en un petit apartament a Amman i utilitzant el material de la televisió Jordana on Hani Jawhariyeh i Sulafah Jad Allah treballen, filmen l’actualitat palestina. No és fins després de la batalla d’Al-Karameh que Fatah els facilita una càmera 16 mm per filmar i enregistrar el dia a dia dels fedaïns i la vida als camps de refugiats. L’any 1969, Hani Jawhariyeh realitza No to the peaceful solution, que marca l’inici de la Palestinian Film Unit.

Expulsats de Jordània després del Setembre Negre el 1970, els joves cineastes s’exilien a Beirut on formen un moviment més ampli que esdevindrà el Palestinian Film Institute, dirigit per Khadijeh Habashneh fins l’any 1982. És durant aquest període que cineastes de tot el món àrab, homes i dones, realitzen centenars de pel·lícules sobre la causa Palestina, entre ells trobem Nabilah Loutfi, Kassem Hawal, Kais Al-Zubaidi, Omar Amiralay i Mohamed Malas.

Tal com ens explica Azza El-Hassan al seu documental Kings and Extras, després de la invasió israeliana de Beirut, els arxius de cinema palestí que estaven emmagatzemats en un apartament de la ciutat libanesa desapareixen, deixant un buit en la història del cinema palestí. Encara no es coneix amb exactitud el destí d’aquests milers de metres de cel·luloide i centenars de bovines que constituïen l’arxiu, alguns cremats, altres desapareguts o, fins i tot, confiscats per Israel. La destrucció d’aquest arxiu es considera una de les grans pèrdues de la guerra.

Gràcies a algunes còpies retrobades als magatzems de la Filmoteca de Roma o de Cartago, enviades per membres del PFU arreu del món per difondre els valors de la revolució palestina, s’ha trobat una petita part d’aquest arxiu que es va recuperant poc a poc i que es preserva gràcies a les iniciatives individuals i projectes com el Old Palestinian Films Preservation Project. Malauradament no existeix avui en dia a Palestina una institució nacional que recuperi, emmagatzemi i restauri aquestes pel·lícules i tingui cura de preservar així la memòria audiovisual del cinema palestí.

D’aquesta època s’han pogut recuperar i restaurar còpies de Blood and Soul i They Do Not Exist de Mustapha Abu Ali, Return to Haifa de Kassem Hawal, Palestinians people Records de Kais Al-Zubaidi, i Because the roots will not die de Nabila Loutfi. Aquestes pel·lícules sobre la vida dels refugiats, la lluita dels fedaïns i la història de la colonització de Palestina creen una narrativa que s’oposa al discurs colonial imposat per Israel.

Mai Masri, la pionera del cinema palestí independent

“To me, film isn’t about recording reality. It is about unveiling a world that is composed of many magical layers. It is the art of seeing through other people’s eyes, discovering and bringing out the poetry in everyday life”. 

Mai Masri

A causa de la repressió israeliana, de l’inici de la guerra civil al Líban i de l’assassinat d’alguns dels cineastes com Hani Jawhariyeh, la Palestine Film Unit es dissol, l’arxiu cinematogràfic palestí desapareix i, amb la invasió de Beirut, molts dels cineastes són forçats a l’exili. Però aviat una nova generació emergeix en l’escena cinematogràfica palestina, Mai Masri, Mona Hatoum i Layali Bader en son un exemple. 

Mai Masri, després de finalitzar els seus estudis als Estats Units, s’instal·la a Beirut l’any 1976, on comença a realitzar les seves primeres pel·lícules amb Jean Chamoun. Influenciada pel seu bagatge a l’estranger i l’estudi de l’obra de grans cineastes com Hitchcock, Godard, Resnais i també pel contacte estret amb la Cinémathèque Française de París, Mai Masri s’envolta de personalitats i estils cinematogràfics que influiran en la seva obra, des del neorealisme italià, fins als documentalistes d’Amèrica Llatina, especialment Patricio Guzmán, passant per Gillo Pontecorvo. D’altra banda, el cinema al món àrab es troba en una situació privilegiada, rep el suport de la televisió pública siriana que finança durant uns anys les produccions de cineastes trencadors com Tawfik Saleh, Kassem Hawal i Kais Al Zubaidi que també influèncien el seu  cinema. Omar Amiralay i Mohamed Malas que formaven part d’aquest cercle de cinema d’avantguarda, estan molt presents també en la trajectòria de la cineasta, plegats comparteixen experiències i reflexionen sobre la problemàtica dels relats, estudien els angles de captació i es familiaritzen amb els personatges, les històries i els espais.

Les primeres pel·lícules de Mai Masri, Under the rubble (1983) o Wild Flowers: women of South Lebanon (1986) es realitzen en paral·lel a les de Michel Khleifi, que després d’estudiar cinema a Brussel·les torna a Palestina per realitzar Mémoire Fertile (1980) un clàssic de la història del cinema palesti en aquesta època preludi de la primera intifada. A través d’aquests cineastes i les seves primeres pel·lícules es construeixen els fonaments del cinema palestí independent que farà eclosió als anys noranta. L’any 1985, la cineasta Layali Bader realitza Road to Palestine, un primer curtmetratge que s’inscriu en aquesta onada de cineastes emergents.

El llegat de Mai Masri és ampli i contribueix sens dubte a l’aparició creixent d’altres dones cineastes al món àrab i a Palestina. Mai Masri dóna consistència i coherència al treball audiovisual i de documentació de més de trenta anys de guerra d’Israel contra el Líban i Palestina, filmant des de la bellesa i l’humanisme dels personatges. La seva manera d’explicar històries i relats de guerra és molt diferent a les imatges dels mitjans de comunicació, utilitza nens, nenes i dones que són l’antítesi dels estereotips que deshumanitzen i deslegitimen el poble palestí. La influència de Mai Masri es fa palesa en moltes de les cineastes emergents dels anys noranta o directors com Hany Abu Assad, qui afirma que gràcies a l’obra d’aquesta cineasta, es va adonar que era possible fer un retrat sincer i genuí, enmig d’aquest món hostil dels mitjans de comunicació.

Estem davant d’una generació d’artistes, parafrasejant Edward Said, que s’apodera de la possibilitat de narrar i de narrar-se i que es revolta contra el relat colonial que els invisibilitza i els deshumanitza, intentant explicar els anys de repressió, exili i despossessió.

L’apogeu del cinema independent i el realisme social

“ When you come from a nation that has experienced a national tragedy and found no means to resolve its aftermath you find yourself caged inside public pain… whatever the story of exile is, it always comes down to one desire: the desire for a home that you have one lost”
Azza El-Hassan, cineasta

Després dels Acords d’Oslo, l’any 1993, assistim a una desil·lusió generalitzada i a una època d’esgotament de la societat palestina que es fa també palesa al cinema. Del cinema revolucionari dels setanta i la nostàlgia del cinema independent dels vuitanta, una part del cinema palestí post-Oslo migra cap al realisme social per tractar els problemes quotidians que afronta la societat palestina.

L’any 1994, la cineasta Norma Marcos realitza Espoir Voilé, un retrat sincer de cinc dones palestines ambicioses i profundament implicades amb el seu país que intenten trencar amb els tabús polítics i socials tant dels palestins com dels israelians.

D’altra banda, ens trobem en un període molt influenciat per cineastes subversius com Elia Suleiman, que s’allunyen del realisme social i aposten per la tragèdia ridícula i el cinema de l’absurd. Aquest cineasta es posa en escena per representar i parlar de conceptes com la identitat, de la figura de l’antiheroi i del traumatisme generalitzat que pateix la societat palestina. L’any 1998 realitza The Arab Dream, un curtmetratge on podem apreciar el que esdevindrà el seu estil propi.

Al principi dels anys 2000, es creen moltes associacions palestines que promouen el cinema com a eina d’empoderament per les dones, com per exemple Shashat Women Cinema, Digital Resistance: Palestinan Youth Media i Palestinian Filmakers Collective. Aquestes associacions formen els joves i els proporcionen càmeres, tant a les ciutats com als camps de refugiats, per filmar la seva vida quotidiana i les dificultats que afronten diàriament, la humiliació, la por i la repressió de l’exèrcit israelià i fan del cinema un mitjà de denúncia i d’expressió personal i col·lectiu. Les noves tecnologies, especialment el vídeo digital, han disminuït el cost i han facilitat la producció de cinema independent i han democratitzat a Palestina i arreu l’accés a aquest mitjà d’expressió. 

La cineasta Buthaina Canaan Khoury comença a filmar els seus primers documentals, Women Struggle (2004) i Maria’s Grotto (2007), on per primera vegada es denuncia la doble discriminació i el doble assetjament que pateixen les dones, per part de l’exèrcit israelià i també de la mateixa societat palestina. 

L’any 2008, la directora Annemarie Jacir dirigeix la seva primera pel·lícula de ficció, The Salt of This Sea, una pel·lícula en la qual les cases palestines destruïdes o ocupades per israelians a Jaffa serveixen de base per construir un sentiment de pertinença, per interioritzar la identitat de manera individual i col·lectiva per part de la Soraya, la protagonista palestina-americana que visita per primera vegada la seva terra d’origen.

El cinema palestí d’aquest període, tant a través del documental com de la ficció, està intrínsecament lligat al desplaçament forçat dels palestins, a la lluita pel dret al retorn i s’ha d’entendre en aquest context. La seva producció cinematogràfica expressa la supervivència i la resiliència de tot un poble i les cineastes palestines demanen fonamentalment el reconeixement individual i col·lectiu.

El trencament i la irrupció de les noves generacions

“I’ve been waiting (and waiting and waiting and waiting and waiting and waiting and waiting and waiting and waiting) for a permit to enter the PROMISED LAND.” 
Basma AlSharif

A voltant del 2010, remarquem l’efervescència de la producció cinematogràfica de la nova generació de cineastes palestines, diversa i audaciosa, utilitzant estils molt diferents, del documental a l’animació, passant pel cinema experimental i les arts gràfiques. 

Aquestes cineastes emergents són cada vegada més presents i recompensades en festivals de cinema internacionals, com Larissa Sansour, Farah Nablusi i Jumana Manna. A Palestina, aquest cinema continua estructurant-se i arrelant-se malgrat les dificultats econòmiques, polítiques i territorials. Els cineclubs i tallers de producció organitzats per associacions com Shashat Women Cinema o FilmLab Palestine són cada vegada més nombrosos, contrarestant així la manca de cinemes. La creació de molts festivals de cinema al món àrab ha permès també la projecció d’aquestes pel.licules més enllà del seu terriori nacional, molts d’ells participen també en la promoció i finançement d’aquests projectes. El punt àlgid d’aquesta tendència arriba el 2006 amb la creació de la universitat de cinema Dar Al-Kalima a Betlem, un nou espai artístic en l’àmbit cultural. Cineastes com la Shayma Awawdeh i Salam Yahya formen part de les primeres estudiants d’aquest centre. Des d’aquesta perspectiva, Dar Al-Kalima ha inaugurat aquest any el primer festival dedicat a les pel·lícules fetes pels estudiants. Aquestes pel·lícules també es projecten en altres festivals emergents com el Palestine Cinema Days o el Haifa Independent Film Festival, festivals que han premiat artistes com Razan Al-Salah, Mahassen Naser El-Din, Lina el-Abed i Dina Nasser

Aquesta irrupció de les dones palestines al món del cinema, la manera d’apropiar-se de l’escena cultural i utilitzar el cinema com eina per dur a terme el combat cultural, és possiblement deguda a dos factors. D’una banda, la manca d’institucions i d’una indústria cinematogràfica forta a Palestina permet que les dones puguin tenir les mateixes oportunitats per realitzar pel·lícules i deixar enrere la discriminació que opera en aquestes institucions patriarcals. D’altra banda, cineastes com May Odeh, Reem Shilleh i Annemarie Jacir han aconseguit fer-se un lloc al capdavant de la producció audiovisual independent i financen moltes de les pel·lícules d’aquesta nova generació. 

Aquesta generació de cineastes trenca amb les precedents, tant en la forma com en el fons i proposa nous relats sobre la seva relació amb la identitat, la pertinença palestina i la memòria familiar a partir d’un sentiment ambivalent entre els joves palestins, tant a l’exili com a la diàspora. Expressen una altra mirada sobre l’ocupació i l’apartheid així com una crítica fina i curosa de la societat i la classe dirigent i una nova manera d’interaccionar i interpretar les noves tecnologies, l’ecologia i el gènere. Aquestes formes cinematogràfiques i relats eclèctics trasbalsen l’escena cinematogràfica i són l’avantguarda del cinema àrab. 

El cinema palestí apareix avui com una nova forma de compromís polític per aquesta generació d’artistes, com un espai de creació que els permet expressar-se, homes i dones, en condicions d’igualtat.

Bibliografia

LLIBRES

PALESTINIAN CINEMA de NURITH GERTZ AND GEORGE KHLEIFI

LA PALESTINE ET LE CINÉMA Sous la direction de G. Hennebelle et K. Khayati. Année de parution, 1977, 289 pages.

Palestinian Cinema in the Days of Revolution de Nadia Yaqub, University of Texas Press, 2018.

Love and Resistance in the Films of Mai Masri Victoria Brittain.

Dreams of the Nation, de Hamid Dabashi.

Screens of Life – Critical Film Writing from the Arab World de Alia Arasoughly.

The Arab Woman and the Palestine Problem, Matiel Moghannam, 1937

ARTE PALESTINO: RESISTENCIA Y GEOPOLÍTICA de Tina Sherwell. AWRAQ n.º19. 2019

DOCUMENTS

i Permission to Narrate, Edward Said, 1984.

i El cine hecho por palestinas; una mirada en continua revolución de Jesús de la Peña Sevilla Marta López-Briones Pérez-Pedrero Centro Cultural Puertas de Castilla

i On What Was, and What Remains: Palestinian Cinema and the Film Archive de Hend Alawadhi

i Review of PALESTINIAN CINEMA: LANDSCAPE, TRAUMA, AND MEMORY de Terri Ginsberg

i La Palestine comme écran, ou comment passer « de l’autre côté du miroir » . Le cinéma de Kamal Aljafari. De Laure Fourest

i Le cinéma Palestinien

i Terri Ginsberg · Chris Lippard Editors Cinema of the Arab World Contemporary Directions

Houses Without Foundations: On Belonging in Palestinian Women’s Cinema

i Qu’est-ce que le cinéma, à qui est-il destiné? Entretien de Patricia Caillé avec Alia Arasoughly. Africultures nº 101 -102, La circulation des films: Afrique du Nord et Moyen Orient.

i Le documentaire arabe entre-il dans son âge d’or ?

i Le cinéma Palestinien

i Chronique du cinéma palestinien : la renaissance d’un cinéma sans État

i Reflexões sobre mulheres palestinianas e cinema

i Critical Nationals: The Paradoxes of Syrian Cinema de Rasha Salti

i Suspended Time: Reflections on ‘post-Oslo’ Cinema de Rasha Salti

i Speculative Revisions of Film History: A Curator’s Notes (Mapping Subjectivity: Experimentation in Arab Cinema from the 1960s-Now) de Rasha Salti

i Armes, Roy, Arab Filmmakers of the Middle East. A Dictionary, Bloomington and Indianapolis: Indiana University Press, 2010.

i Hillhauer, Rebecca, “Palestine” in Encyclopedia of Arab Women Filmmakers, 2005, Cairo: American University in Cairo Press, pp. 196-243.

PÀGINES WEB

Shashat Women Cinema

Palestine Film Institut

FilmLab Palestine

Palestine Cinema Days

Universitat Dar el Kalima, Arts&Culture

Cine palestino – Centro de documentación

Dreams of a Nation — Center for Palestine Studies | Columbia University

For a Free Palestine: Films by Palestinian Women

Internet Movie Data Base (IMDB).