Jo era òrfena… i el meu pare era viu
La meva història va començar a l’exili. Vaig néixer en un exili forçat a Jordània, on la meva mare, els meus germans i jo estàvem sols, mentre que el meu pare ens havia abandonat per viure a Egipte, on va formar una altra família i es va casar amb tres dones a més de la meva mare. La meva infància va transcórrer sense pare i sense afecte. La seva absència era tan dolorosa que els meus germans i jo li enviàvem missatges pregant-li que tornés, però allò em va deixar una ferida al cor que no cicatritza.
De l’exili al camp de refugiats
Després d’anys d’espera, la meva mare es va adonar que el meu pare no tornaria, així que va sol·licitar el divorci en absència i vam tornar a Palestina per establir-nos al camp de New Askar. Més tard vam saber que el meu pare havia mort, però la seva mort no va aportar res de nou a la meva vida, ja que la seva absència mentre era viu havia estat més dolorosa. La meva mare pensava que tornar a casa significaria estabilitat, però la realitat va ser més dura; em va matricular en un internat, on vaig viure una lluita que va acabar amb la meva decisió de tornar a casa.
A casa del meu avi, la nostra vida era difícil i estava marcada per la necessitat; no teníem qui ens mantingués i depeníem dels meus oncles o d’organitzacions d’ajuda humanitària. Jo era una nena que vivia “esperant”. La meva mare no podia treballar, així que patia en silenci, però jo sentia la seva soledat i la seva por. Les nostres vides estaven assetjades per les decisions dels altres: no podíem sortir, no podíem prendre decisions, no podíem parlar. Vaig créixer amb por de riure a riallades, preferia la foscor i la soledat, i sempre em preguntava: per què ens ha tocat aquest destí?
Una vida al marge de la societat
Quan era a secundària, la universitat era un somni impossible. Buscant una via d’escapament, vaig veure en el matrimoni la meva única porta cap a la llibertat. Em vaig casar als disset anys, però la vida que m’imaginava va passar a ser una sola habitació a la casa familiar del meu marit, plena de feina dura i intromissions. Vam trigar tres anys a construir el nostre propi espai. Aquelles dues habitacions van ser el meu primer contacte amb la independència; només aleshores el meu matrimoni va començar a respirar.
De la ruptura a l’ascens
Va arribar la notícia del martiri del meu germà i això va convertir el meu món en un infern. Ell era el meu suport i la meva tendresa, la persona més propera al meu cor. Que marxés no va suposar simplement la pèrdua d’una persona; va ser la pèrdua de la seguretat i una ruptura que no m’havia imaginat mai. Vaig entrar en un estat de xoc que va durar un any sencer; vivia com un cos sense ànima, descuidava la casa i els fills, fins que em vaig adonar que els transmetria el meu dolor i el meu patiment. Aquest va ser el fil conductor que em va impulsar a canviar. Un familiar em va animar a participar en sessions de suport psicosocial, i, tot i que al principi vaig dubtar, allà em vaig trobar a mi mateixa. Vaig aprendre que el dol no defineix la meva identitat i que tinc dret a dir “no” i a triar el que em convé.
Avui ja no soc la dona que plora a la foscor, sinó una dona que treballa, que manté casa seva i que confia en si mateixa. He transformat el buit que va deixar l’absència del meu pare en un espai per créixer, i no permetré que ningú em prengui altre cop el somriure.
El meu missatge per a totes les dones com jo:
No malgasteu la vostra vida en la tristesa darrere de la paret. Sortiu, apreneu i aprofiteu la vostra oportunitat a la vida. El dolor no desapareixerà per si sol, però sou capaces de canviar-lo i donar un nou rumb a la vostra vida. Sou més fortes del que us penseu: no espereu que algú us ho digui; descobriu-ho vosaltres mateixes.