La cicatriu del silenci
Soc una dona palestina, esposa i mare de quatre nenes i un nen. Em vaig casar de jove, com era habitual en aquella època, i no vaig poder seguir amb els meus estudis després d’acabar l’escola, ja que aleshores no es considerava una prioritat important. La meva vida va començar aviat, i la responsabilitat va arribar abans que aprengués a triar el meu camí. Des de molt jove, no vaig poder expressar el que duia a dins; m’ho guardava tot per a mi i evitava la confrontació. El que més recordo de la meva infància són els moments en què se sentien els crits dels meus pares discutint. Em tapava les orelles amb les mans i m’amagava darrere de la porta, intentant allunyar-me del soroll i de la por. Aquesta imatge no m’ha abandonat mai, i em va portar a inclinar-me cap al silenci i, de vegades, a renunciar als meus drets per evitar problemes.
On va néixer la passió
La meva infància va ser del tot borrosa, excepte per la meva tia. Caminava llargues distàncies només per veure com les seves mans transformaven la llana en calor. A casa seva hi vaig trobar un silenci que no era de por, sinó de creativitat. Vaig començar a teixir i a fer feines amb granadura, encara que la meva mare em renyés:
“Se’t farà malbé la vista, hauràs de portar ulleres i ningú no es voldrà casar amb tu.”
Tot i que parlava des de l’amor, les seves paraules feien mal. Però jo era tossuda. Em vaig enamorar dels detalls intricats del brodat palestí: la precisió de les puntades i la paciència que requerien. Si bé la meva mare sentia predilecció pels meus germans, el meu pare era el meu suport silenciós. A partir d’aquell desequilibri vaig fer una promesa silenciosa: “Seré diferent. Seré el suport per a les meves filles que jo mateixa vaig anhelar en el seu moment.”
Somnis posposats
Em vaig casar als divuit anys i els meus fills van arribar l’un darrere l’altre. Em vaig trobar vivint a una llar amb una família nombrosa, i amb grans responsabilitats. Tot i això, vaig seguir aprofitant les oportunitats per practicar la meva passió: teixir amb llana i crear accessoris amb pedres decoratives. Tot i això, sovint em sentia asfixiada i aclaparada; anhelava desenvolupar les meves habilitats i convertir-me en una persona independent. Les circumstàncies no van ser fàcils i els meus somnis van quedar posposats durant un llarg període de la meva vida. Tot i així, dins meu hi havia un volcà que no es calmava mai. Buscava constantment cursos de formació per desenvolupar les meves habilitats en artesania, tot i que el meu marit s’hi oposava fermament i m’ho va impedir moltes vegades. Però no em vaig deixar portar mai per la desesperació. Cada vegada que el meu marit intentava aturar-me, la meva determinació per assolir les meves aspiracions no parava de créixer.
El punt de partida
Vaig fer el primer pas cap al meu somni, vaig desafiar totes les circumstàncies i vaig participar en un curs sobre l’ús del coure en la fabricació de joies: el meu primer veritable repte. Després d’això, vaig anar a molts altres cursos, aprenent i tornant més forta cada cop. A través d’aquests cursos, vaig conèixer institucions que em van ajudar a adquirir habilitats, fins que vaig poder formar altra gent en brodat palestí. Vaig començar a oferir sessions de formació gratuïtes, malgrat el rebuig i les crítiques de la meva família. No els vaig escoltar, perquè sabia que aquest era el meu camí. Posteriorment, vaig seguir desenvolupant les meves habilitats en l’elaboració de joies de mosaic i vaig fer cursos avançats en aquest camp.
Trencant la barrera del silenci
La veritable transformació a la meva vida es va produir durant la meva participació en un curs de mosaic, on vaig ser nominada per formar part d’un projecte d’empoderament econòmic. En aquell moment, el somni es va convertir en realitat i vaig començar a pensar de manera diferent. La diferència més gran va ser unir-me a un grup de dones i compartir sessions de suport psicosocial. Vaig escoltar les seves experiències doloroses i em vaig adonar que no estava sola, i que el que duia a dins no era una debilitat. Ens vam convertir en un sol cos, parlant lliurement i sense por. Vaig sentir que havia vençut la meva por, vaig alliberar paraules que havia reprimit des de la infància. Vaig guanyar confiança en mi mateixa, i això es va reflectir en la meva família, que va començar a donar-me suport i a sentir-se orgullosa de mi.
L’efecte papallona
Quan em miro avui, veig una dona segura de si mateixa, que avança amb calma i determinació, disposada a aprendre cada dia i a aprofitar les oportunitats per assolir les seves ambicions. El que em distingeix és que soc una dona tossuda. No m’agrada la imitació; sempre busco la meva pròpia petjada distintiva. Avui veig l’impacte de la meva experiència en les meves filles. Cadascuna de les meves quatre filles ha seguit el seu propi camí cap a l’emprenedoria, i jo les animo, comparteixo els seus somnis i els dono el suport que jo mateixa vaig desitjar rebre en el seu moment.
El meu missatge per a totes les dones d’aquest planeta:
Comenceu, encara que sigui amb un petit pas. Doneu-vos el dret a intentar-ho. No permeteu que ningú s’interposi en el vostre camí.
Perquè la independència és fortalesa, la feina és guariment, i encara que el camí sigui difícil i complex arribareu al vostre destí.