El meu pare em va dir: «si et divorcies, els teus germans i jo et punxarem una agulla a l’esquena que et deixarà invàlida. Et quedaràs a casa asseguda sola a l’habitació i els teus fills romandran amb el seu pare i no podran veure’t ni podràs veure’ls».

Aquesta va ser la meva agonia abans d’anar a cap associació a demanar ajuda. El meu marit és una mala persona, en tots els sentits de la paraula. Em pegava i em feia mal, però ningú de la meva família se’n preocupava. M’humiliava davant de la seva família i volia que jo fos una criada per a la seva mare. A més, em tancava a casa i rebia insults i humiliacions per part d’ell i de la seva família. Hi havia dies que em deixava sense menjar ni beure, arribava tard per la nit, em pegava i destrossava la casa en la meva presència i la dels meus fills. Fins que per casualitat, vaig conèixer a algú que em va parlar de l’associació Family Defense Society.

Vaig sentir que havia nascut de nou i que ara tenia una acta de naixement nova. Em van ensenyar que sóc una persona i que, per tant, tinc drets i obligacions. Em van ensenyar que sóc una persona que té dret a tenir una vida digna, una vida que puc viure. M’han fet sentir que, per primera vegada, puc prendre decisions, que hi ha algú que em respecta i que confia en mi i em recolza. Per primera vegada, em sento segura gràcies a l’existència de l’associació.

Són una veritable família per a mi. No he pogut divorciar-me per diverses raons, la més important d’elles es que tinc cinc fills, però tot i això, he pogut aturar la violència, guanyar confiança en mi mateixa i en els meus fills. He aconseguit treballar i dir la paraula «NO». Primer, he dit que «NO» a la meva família i a la família del meu marit. He pogut sentir-me persona, i ara sóc una supervivent i no una víctima. Ara he començat una vida nova, amb força de voluntat i determinació. Per això animo a totes les dones a que siguin com jo, que no es quedin callades. Aquesta sóc jo, aquest és el meu relat, aquesta és la meva història.