Records dolorosos
Estic casada i soc mare de cinc fills i una filla. He passat per experiències difícils, especialment després del martiri d’un fill i l’empresonament d’un altre. Aquestes experiències van marcar punts d’inflexió i el començament d’un procés de recuperació.
Vaig créixer a la Ciutat Vella de Nablús, en una família nombrosa i en condicions difícils. Vivíem amuntegats en una sola casa; onze dormíem en una sola habitació. El meu pare era molt estricte i imposava restriccions molt rígides. No em permetien sortir, socialitzar ni jugar a l’aire lliure. La meva infància va estar plena de pressió i de por. De nena era tímida i retreta, i això va empitjorar després d’una greu lesió ocular que va afectar el meu benestar mental i la meva autoestima. El dolor em va deixar una profunda empremta psicològica que encara perdura, i cada cop que tinc una crisi, la vista se’m debilita considerablement.
Una aposta perdedora
Per al meu pare, l’educació no era una prioritat: les nenes s’havien de quedar a casa dels marits. Vaig intentar aferrar-me al meu dret a l’educació; vaig resistir en silenci i vaig suspendre deliberadament el novè grau per repetir. La meva mare va pressionar el meu pare i vaig poder seguir fins a onzè. Em vaig casar als divuit anys, i ho considerava una oportunitat per a una vida millor i més independent. Al principi, em vaig sentir feliç. Però les circumstàncies aviat em van tornar a la pressió: viure amb la seva família, conflictes, dificultats econòmiques i moure’m constantment d’una casa llogada a una altra. Vaig evitar els conflictes i vaig suportar les pressions per mantenir la vida familiar.
Xocs successius
L’esdeveniment més dur de la meva vida va ser el martiri del meu fill i l’empresonament de l’altre. Dos dies abans del seu martiri, vam celebrar el seu aniversari; i em va dir: “Prepara l’esmorzar, vull esmorzar amb tu.” Va ser l’últim esmorzar i el comiat. Vaig entrar en un estat de xoc perllongat i silenciós. No vaig plorar ni vaig cridar; va ser com si la meva ànima es congelés. El que va intensificar el meu dolor va ser sentir que el meu marit no compartia la meva pena, i la meva relació amb ell es va veure profundament afectada. Va començar a maltractar-me psicològicament, acusant-me de negligència, i més tard vaig descobrir la seva traïció, cosa que es va convertir en un punt d’inflexió important. Tot i els intents de reconciliació, va ser en va. En aquell moment, vaig prendre una decisió difícil: me’n vaig separar sense divorciar-me, pel bé dels meus fills.
La xarxa de seguretat
Durant els moments difícils que vaig travessar, la meva família i els meus veïns van ser un suport fonamental. Però la meva font de suport més gran va ser el meu fill empresonat; els seus missatges em van donar forces: “Sigues forta perquè jo pugui seguir sent fort.” Vaig comprendre que la meva força també comportava una responsabilitat. La transformació més important va començar quan em vaig unir a un grup de suport psicològic. Al principi tenia els meus dubtes, però estar amb mares que havien tingut experiències similars em va ajudar. Vaig trobar un espai segur per expressar els meus sentiments i vaig aprendre a bregar amb el trauma i els problemes personals. Per primera vegada, em vaig sentir realment escoltada, com si estigués entre la meva família.
Entre ahir i avui
El suport psicològic em va canviar la vida significativament. Va enfortir la meva personalitat i em va ensenyar a afrontar les dificultats i a aixecar-me després de cada caiguda. Vaig passar de l’estat de xoc a la vida normal. No perquè el dolor desaparegués, sinó perquè vaig aprendre a viure amb ell sense deixar que em destruís. Ja no soc aquella noia tímida i retreta; soc una dona capaç d’afrontar reptes i em mantinc ferma en les circumstàncies més difícils.
El meu missatge per a totes les dones que passen pel que jo vaig passar: confieu en Déu, i després en vosaltres mateixes. Confieu en la vostra capacitat per ressorgir dels enderrocs i per seguir endavant i construir una vida més equilibrada malgrat tot el que heu viscut. Que no us avergonyeixi demanar ajuda; el suport psicològic no és una debilitat, sinó un camí cap a la recuperació i la vida. Som capaces de sanar, per molt profund que sigui el dolor.