Tinc 33 anys, soc dissenyadora gràfica i visc a Nablús. M’agrada presentar-me primer com a artista, apassionada pel dibuix, les manualitats i tot allò creatiu. L’art sempre ha estat la meva via d’escapament i l’espai on em trobo a mi.
Ser la petita dels meus germans em va generar una sensació de solitud i distància, sense un espai compartit per a somnis o interessos, però també va fomentar en mi la responsabilitat i l’autosuficiència des d’una edat primerenca. Recordo caminar llargues distàncies fins a l’escola de la Ciutat Vella, conscient de la presència de soldats per tot arreu, i haver de prendre decisions pel meu compte: triar rutes, protegir-me durant els enfrontaments i, de vegades, guiar els meus amics. Aquestes experiències van modelar la meva capacitat per prendre decisions en les condicions més difícils i van forjar la meva personalitat de líder.
El punt d’inflexió més difícil de la meva vida
Sempre he estat una persona molt emotiva i sensible. Això m’ha fet mantenir relacions tòxiques, tot i saber que eren perjudicials. El meu matrimoni, però, va ser l’experiència més dura. Vaig viure cinc anys sota una pressió immensa, enfrontant-me a tot jo sola, en un país estranger. Es va convertir en un punt d’inflexió que em va portar a la depressió. Em vaig adonar que escapar requeria una sortida real de l’entorn tòxic, com una persona que s’està ofegant i que necessita ser rescatada. Durant aquest període, una psicòloga em va oferir primer un suport indirecte i després es va convertir en el meu refugi, ajudant-me a prendre consciència i sortir del cicle de violència, i guiant-me cap a la decisió més difícil de la meva vida.
La decisió de deixar anar i alliberar-me
El moment decisiu de la meva vida va ser quan vaig arribar al punt de pensar en el suïcidi. Em vaig enfrontar a mi mateixa i vaig decidir començar a sanar i alliberar-me de la meva tragèdia. La meva por era sobretot explicar-ho a la meva família, que es pensava que vivia al “paradís”, però després de quedar-se sorpresos em van donar molt suport. Aquell matrimoni tan dolorós em va ensenyar a prioritzar-me a mi mateixa. Vaig trencar la barrera de la por i vaig aprendre a establir límits reals amb les relacions tòxiques, comprenent que deixar anar vol dir traçar una línia: “Et mantinc a la meva vida fins al punt on ja no em pots fer mal.” El pas pràctic que em va ajudar a decidir-me a divorciar-me va ser el consell de la meva terapeuta d’anotar els avantatges i els inconvenients del matrimoni i del divorci. Després de sospesar-ho tot, vaig arribar a la conclusió que el divorci era la meva única sortida de la dominació i la soledat a l’estranger.
Curació i recuperació de la força
Després de tornar a casa, vaig sentir com si hagués tornat al punt de partida, però la meva capacitat de lideratge em va ajudar a superar-ho. No vaig permetre que el judici de la societat m’afectés, perquè sabia que no havia fet res dolent. També vaig passar per dificultats econòmiques, després de ser independent a l’estranger, i vaig viure aïllada durant dos anys fins que vaig recuperar el meu equilibri. Recórrer a Déu i buscar el seu suport em va ajudar a mantenir-me forta. La meva mare va ser el meu principal pilar de fortalesa, i la meva amiga psicòloga a l’estranger també em va continuar donant suport. El suport psicològic em va ajudar a canalitzar la soledat cap a la creativitat i aprendre a equilibrar el silenci i l’expressió. Avui veig al mirall una dona forta, orgullosa de si mateixa i profundament agraïda per cada experiència que l’ha fet més forta.
El meu missatge per a totes les dones que estan passant per una experiència similar
No hi ha res impossible per a una dona que decideix canviar la vida. La fortalesa no vol dir suportar el dolor, sinó reconeixe’l i demanar ajuda. L’alliberament comença quan t’adones que et mereixes una vida millor, i que el trauma, per molt dur que sigui, no pot trencar-te l’esperit mentre et mantinguis ferma. Seguiu endavant. No us atureu. Un pas valent us pot obrir la porta a la vostra salvació completa.