Discriminació des de la infància
Jo vinc d’un poble; el meu marit, del camp de refugiats. La meva història és plena d’un dolor profund, arrelat en una infància que no va ser gens normal. En lloc de jocs, els meus primers anys van estar marcats per una feina no adequada per a la meva edat. La meva mare, ferma i “massa seriosa”, em va obligar a deixar l’escola a cinquè grau per anar a collir olives. Al seu món no hi havia lloc per a la tendresa, només per a l’esgotament. El meu pare era el meu refugi, l’ànima bondadosa que compensava la severitat de la meva mare. Quan va morir, vaig sentir que una part de mi moria amb ell. Vivint la discriminació de la meva mare entre fills i filles, vaig fer una promesa silenciosa: “Quan sigui gran, seré la mare que sempre hauria volgut tenir; seré l’abraçada i el suport que em va faltar.” Als setze anys, vaig trobar la meva vocació en un curs de costura. Quan el meu pare va obrir un taller a casa, em vaig adonar que cosir no era només una feina; era la primera vegada que sentia que tenia habilitat i valor.
Quan l’espai es redueix
Em vaig casar als vint anys i vaig passar disset anys al poble on van néixer els meus fills. Però després de la mort del meu pare, el nostre rumb va canviar. Ens vam mudar al camp d’Askar per viure amb la família del meu marit, i el meu “regne” es va esvair. Vaig començar a deixar els meus fills al carrer durant llargs períodes per evitar problemes i conflictes. El meu marit es va convertir en un estrany sota el mateix sostre, i es va distanciar de tots nosaltres. I amb el temps, la seva presència i absència van acabar sent el mateix; l’important eren els meus fills, la resta ja no m’importava.
La pèrdua dolorosa
Enmig d’aquestes circumstàncies, va arribar el cop per al qual jo no estava preparada: el martiri del meu fill gran. No era només un fill, era el meu suport, era l’únic home que em defensava, que m’eixugava les llàgrimes i deia: “No demanis res a ningú, demana-m’ho a mi.” Quan ell se’n va anar, se’n va anar la seguretat. Vaig entrar en un túnel fosc, on vaig plorar sense que ho veiessin els meus fills. Em consumia en silenci per preservar la meva imatge de mare forta davant d’ells, fins que vaig arribar a un punt on vaig sentir que la vida havia perdut tot el seu sabor.
Un pas cap al guariment
La salvació no va ser individual, sinó que es va produir gràcies a una mà estesa. Quan em van visitar especialistes en suport psicosocial i em van animar a unir-me a un grup de suport format per mares i esposes de màrtirs, vaig dubtar, ja que estava espantada i aclaparada pel dolor. Però la meva filla em va animar a participar-hi, i es va unir a mi per animar-me i perquè ella mateixa se’n pogués beneficiar. La nostra incorporació al grup va ser el primer pas per enfortir la nostra resiliència i la nostra capacitat de sanar i superar l’impacte de la pèrdua. Durant les sessions, em vaig adonar que “estava vivint a una presó que jo mateixa havia construït”.
La meva força rau en les meves posicions
Quan avui em miro al mirall, veig una dona forta i segura de si mateixa. Ja no soc l’observadora silenciosa de la meva pròpia ruptura. Em mantinc ferma davant dels reptes i protegeixo la meva privacitat. Estic ensenyant a les meves filles que no són aquí per dependre de ningú, sinó per créixer. La costura va ser el primer fil de la meva independència, i la pèrdua va ser el foc que va forjar la meva força.
El meu missatge per a totes les dones que estan lluitant contra un dolor com el meu:
No sou una “continuació” de ningú, ni una “ombra” de ningú. Sigueu el vostre propi suport. No permeteu que ningú violi els vostres límits ni ignori el vostre dret a existir. No us penseu que el vostre dolor és un destí del qual no podeu escapar; sortiu, demaneu ajuda i creeu el vostre propi espai. Us mereixeu viure amb dignitat. No us rendiu davant de cap home que us prengui els vostres drets i taqui la vostra dignitat.