Vaig créixer al caos
Em vaig criar en el si d’una família extensa plena de problemes, i en un camp ple d’històries de sang, armes i venjances. La nostra vida a casa era un caos, sense privadesa ni espai segur; l’únic que veia eren armes, i l’únic que sentia eren crits, i, naturalment, amb el temps, em vaig tornar tímida, retreta i aïllada. L’experiència dels problemes familiars em va convertir en una persona violenta a l’escola, i vaig començar a exercir violència contra els meus companys i a fer-los mal, i per això no vaig saber com fer amistat amb cap de les noies.
La necessitat de suport i encoratjament
Tot i així, quan em pregunten per la meva infància, dic que va ser agradable i divertida d’una manera estranya. A la meva infància, tot i que va ser incompleta, hi va haver moments de joc. El problema era la manca de suport per als estudis. Durant el Tawjihi, l’exèrcit entrava sovint a casa nostra i els meus germans van ser empresonats; la pressió i la por em van portar a descuidar els meus estudis. Quan va arribar el moment d’anar a la universitat, no teníem prou ingressos. El meu pare es va oferir a treballar hores extra, però m’hi vaig negar per la seva salut. Va ser una decisió difícil: renunciar al meu somni perquè ell no es cansés més. Curiosament, la meva família estava molt interessada en l’educació dels meus germans. Si bé el meu pare és amable i em dona suport, la meva mare fa distincions entre els meus germans i jo. Aquesta discriminació abans m’afectava, però ara ja no.
Responsabilitats i traumes successius
El dia més difícil de la meva vida va ser el dia que van arrestar el meu germà gran. Ell era el meu suport. Era l’únic que m’animava a estudiar i em comprenia. Quan se’n va anar, vaig sentir que la casa estava buida. La seva absència em va obligar a afrontar-ho tot sola. Al mateix temps, la meva mare va caure en un estat de depressió i va perdre molt de pes. Jo tenia tretze anys i una germana petita de dos anys. De sobte, em vaig convertir en qui carregava amb la casa, amb la meva germana i amb la meva por. Estava molt cansada. Però no tenia cap altra opció. A partir d’aquí, dins meu va començar a créixer la “duresa”. Em vaig tornar rígida. Irritable.
I com que la violència era el llenguatge d’aquell lloc, vaig començar a tractar amb violència els qui m’envoltaven i a fer-los mal. No perquè fos dolenta, sinó perquè no coneixia cap altra manera de fer-ho. Abans sempre veia sang i problemes davant meu, així que jo mateixa em vaig convertir en un problema sense adonar-me’n. Després de tot allò, encara em vaig sentir més aïllada. Per si no n’hi hagués prou, la meva germana petita es va posar malalta. Li van practicar una cirurgia a cor obert i va desenvolupar activitat elèctrica al cervell i convulsions. Això em va afectar molt.
Un punt d’inflexió
Al cap d’un temps, un psicòleg va aconsellar a la meva mare que deixés la medicació i tornés a la seva vida normal. El seu estat va millorar, però va tornar a empitjorar després de la detenció del meu germà. Els veïns i les tietes la van animar a unir-se a un grup de suport psicosocial, i vam notar una gran diferència: va tornar a ser la d’abans, a gaudir de la vida i a ser capaç d’assumir responsabilitats.
Ella em va animar a participar-hi. Al principi em va semblar estrany, però després em vaig sentir feliç i vaig aprendre a relacionar-me amb la gent i a integrar-me a la societat sense estar tensa. Les sessions van tenir un impacte evident; ara estic més tranquil·la i controlo millor les meves reaccions. Per mi això és un èxit, perquè abans sempre estava a punt d’explotar.
Sé el que vull
Quan em miro al mirall, sento que soc una persona segura de si mateixa, que sap què vol i com establir les seves metes. Sé com controlar els meus sentiments i la meva irritabilitat. I la recuperació és això. La recuperació no vol dir “he acabat amb tot”, sinó: “Ja no estic perduda en la por.”
El meu missatge per a totes les noies que viuen el que jo vaig viure i esperen que algú les ajudi a tirar endavant: no us preocupeu per l’opinió dels altres. Concentreu-vos en els vostres estudis. I no espereu que siguin els altres els que us hi animin.