Més enllà dels meus primers anys
Tinc vint-i-un anys, però les meves experiències em van fer madurar abans d’hora, perquè el que vaig viure em va marcar. Vaig començar la meva vida al poble de Jinsafut, a prop de la governació de Ramal·lah, el poble de la meva mare. La meva primera infància va ser el període més tranquil de la meva vida, perquè tenia una relació molt propera amb el meu avi. La seva mort quan jo tenia sis anys va ser la primera gran pèrdua a la meva vida. Després d’això tot va canviar. Ens vam traslladar a l’antic camp de refugiats d’Askar, a la governació de Nablús, lloc d’origen del meu pare. Ens vam convertir en una gran família: sis fills i els meus pares, que treballaven des de l’alba fins al vespre per cobrir les nostres necessitats bàsiques.
L’impacte del “camp”
El camp de refugiats era tan diferent del meu poble que era contradictori. Allà, les cases estaven apinyades, sense cap privadesa, i els sons es filtraven a través de les parets fins arribar a nosaltres. Per a una nena tímida com jo, el camp era un setge. No oblidaré mai un dia a l’escola bressol, quan la mestra va estendre la mà per bufetejar-me perquè jo no dominava el cant. Aquella bufetada va ser més que un simple cop a la galta; va sembrar en mi por als altres i una sensació d’injustícia. Des d’aquell dia vaig començar a tenir més por, vaig començar a evitar la gent i no vaig poder entaular veritables amistats.
El buit que omple la casa
Tot i que soc la petita dels germans, vaig créixer en un estrany buit emocional; l’absència del meu pare. Solia sortir quan clarejava i tornava després del capvespre, per menjar i dormir. I el més dolorós: no em va abraçar ni em va dir una simple paraula com ara “amor meu”. En canvi, la meva mare era el pulmó a través del qual respiràvem, suportant les pressions de la vida i la intromissió de la família extensa. Vivíem a la casa familiar amb la meva àvia, els meus oncles i les ties; la intromissió era constant, i els problemes entre la meva mare i el meu pare van créixer a causa d’això. La meva mare, malgrat tot, va intentar ser-ho tot a les nostres vides. Recordo sempre com va treballar per pagar-me les classes particulars de Tawjihi. Vaig aprovar, però la universitat era cara, així que vaig triar el Modern University College a Ramal·lah, perquè és gratuït per als refugiats.
Perdre el meu suport
Durant el meu primer any a la universitat, el meu germà va ser martiritzat. La meva mare i jo ens vam ensorrar, perquè ell era el nostre suport, el que ens defensava i satisfeia les nostres necessitats. Després del seu martiri, la casa es va convertir en un lloc molt ombrívol, i la relació entre la meva mare i el meu pare es va deteriorar fins al punt de la separació. Per això no vaig poder continuar a la universitat i em vaig quedar amb la meva mare, que estava patint violència i injustícia. La meva àvia culpava repetidament la meva mare, la responsabilitzava de la pèrdua del meu germà. La pressió va augmentar i la meva mare va decidir tornar amb la seva família perquè ja no suportava viure al camp de refugiats.
D’una tensió a una altra
Vam tornar a la casa de la família de la meva mare. Vaig pensar que anar-hi canviaria les coses i que la meva situació i la de la meva mare millorarien, però no va ser com s’esperava. L’acumulació de dolor, sumada a les restriccions i la pèrdua, gairebé em va asfixiar. Vaig entrar en un estat de depressió profunda. En una ocasió vaig perdre el coneixement; després d’allò vaig anar a un neuròleg i em va receptar medicaments per a la depressió, però no vaig millorar. Més aviat vaig sentir que m’enfonsava cada cop més, i vaig arribar al pitjor punt i etapa de la meva vida: vaig pensar en el suïcidi.
La llum al final del túnel
Al final de cada túnel hi ha una llum que ens dona esperança, i per a mi aquesta llum va ser el meu cosí, que es va convertir en una veritable font de suport. La meva relació amb ell era molt forta i propera; després del martiri del meu germà, el considerava com un germà. Em va animar a acostar-me més a Déu i a pregar, i el més important: em va impulsar a fer un pas pràctic. Solia dir-me: “Matricula’t a la universitat, tria una especialització que t’agradi i després torna a casa per construir la teva vida.”
La meva mare i jo vam tornar al camp, però aquesta vegada jo tornava amb una mentalitat diferent, amb l’esperit d’una lluitadora, no pas d’una “víctima”. Em vaig matricular a la Universitat Nacional An-Najah, a la Facultat d’Economia i Comptabilitat, però després em vaig canviar a Màrqueting perquè s’ajustava millor a les meves necessitats. Estudiava i intentava pujar la meva mitjana, amb un objectiu simple: fer feliç la meva mare.
Un dels moments més memorables va ser quan un professor em va dir: “Ets una de les estudiants més destacades, no descuidis el teu talent.” Aquelles paraules van reforçar la meva confiança en mi mateixa. Des de llavors, vaig començar a creure que allò que diem sobre nosaltres mateixos crea la nostra realitat. Vaig començar a somiar i a tenir esperança, i confio que algun dia arribaré a ser el que vull ser.
El suport psicològic no és només un luxe
El meu procés de recuperació es va enfortir i vaig començar a fer passos més importants per aconseguir-ho, especialment després d’unir-me amb la meva mare a un grup de suport psicosocial que inclou mares i esposes de màrtirs. Escoltar les històries d’aquestes dones em va fer veure la vida des d’una perspectiva més àmplia: el dolor no només és meu i la recuperació és possible. Les sessions em van ajudar a comprendre els meus sentiments en comptes de témer-los, i vaig aprendre a establir límits i a defensar-me a mi mateixa i a la meva mare. Abans, quan érem nens, fèiem silenci quan vèiem la nostra mare sota pressió. Avui m’aixeco, parlo, protegeixo els nostres límits i no callo davant la injustícia.
Orgullosa de mi mateixa
Quan avui em miro al mirall, veig una dona forta que està orgullosa de si mateixa. Abans, no em podia mirar al mirall per l’aïllament i el dolor, però avui tinc confiança en mi mateixa, m’estimo i estic agraïda per cada experiència que he viscut, perquè m’ha fet més forta.
El meu missatge per a totes les dones que estan passant per la mateixa experiència: acosteu-vos a Déu i seguiu endavant. Seguir és el més important. Busqueu algú que us doni suport i eviteu desanimar la gent. Us aconsello que rebeu suport psicosocial, perquè ajuda molt. Recordeu sempre que després de cada nit torna a sortir el sol, després de cada dolor arriba la curació i després de cada llàgrima ve un somriure. Sou més fortes del que creieu; sou capaces de superar qualsevol adversitat. La vida és bonica quan creiem en nosaltres mateixes i confiem en la nostra capacitat de canvi.