Quan vaig entrar al Refugi era una noia dèbil, atordida, pensava que era jo la culpable de la violència que havia patit. No tenia ganes de continuar vivint. Doncs la vida no estava feta per a mi. Sentia fracàs, desesperació, desil·lusió i frustració. No trobava ni el significat ni el sentit de la meva existència. Quan vaig entrar per primera vegada al Refugi, vaig començar a sentir-me de forma progressiva segura i tranquil·la. Hi havia altres noies que també tenien problemes i hi havia gent que feia coses per nosaltres. Vaig començar a pensar d’una forma diferent, amb esperança i optimisme. Al Refugi em van proposar acabar els meus estudis de Secundària però em vaig negar, donat que pensava que seria impossible aprovar, doncs jo només havia acabat Primària i era molt fluixa en totes les matèries, per la qual cosa necessitaria un miracle que difícilment passaria. M’ho van tornar a proposar i aquesta vegada em van convèncer dient-me: «tu pots fer-ho si treballem tots junts». Un dia vaig anar a Direcció, havia decidit matricular-me per a finalitzar els meus estudis de Secundària a l’escola i els hi vaig preguntar: «m’ajudeu?». Llavors vaig veure als seus rostres una alegria que va fer que em posés el doble de contenta. Aquesta alegria em va suposar una responsabilitat, em vaig inscriure a l’examen orientatiu d’Educació i Ensenyament. Per ajudar-me, em van facilitar llibres i professors per a les assignatures d’Anglès, Matemàtiques, Llengua àrab i Tecnologia.

Va ser un any estrany, com un somni, o el principi de la consecució d’un somni. He patit molta violència, però, l’equip del Refugi va escriure damunt d’un gran cartell: «NOTA MITJANA 90/100 – ENHORABONA», i ho van penjar a la meva habitació. Aquest cartell em va servir d’ànims durant tota l’època dels meus estudis. Al llarg d’aquell any i dels meus estudis no vaig pensar en la violència, ni en el perquè, ni en el com. Sentia que estava en l’etapa del part i tornaria a néixer de nou. Vaig estar esperant les notes i pressentint que havia aprovat, llavors em van dir que havia aprovat i que la meva mitjana era de 75,6/100. Just llavors em vaig postrar davant de Déu i li vaig agrair tot allò. Vaig començar a plorar, però era un plor diferent al plor de sempre, al plor de la violència. Aquest era un plor curiós, d’alegria, de victòria, de gratitud, va ser com néixer de nou. Per primera vegada el sol sortia a la meva vida.

Una vegada a la universitat, em van prometre celebrar una gran festa, per primera vegada a la meva vida. La primera vegada que rebia un diploma em van regalar flors i vaig regalar flors a la Direcció i a les treballadores del Refugi. Es van repartir uns plats entre tots els assistents amb una expressió molt bonica que va escriure Mahmud Darwish: «sobre aquesta terra hi ha quelcom que mereix viure». Les beneficiàries i jo hem dissenyat i dibuixat aquests plats al Refugi. La meva família va ser convidada a la celebració i ara estan orgullosos de mi, especialment, tenint en compte que sóc la primera noia de la família que accedeix a la universitat.

Durant el primer i segon any de carrera vaig treure molt bones notes i vaig aconseguir ser una de les primeres de la classe en la matèria de Servei Social. El Refugi em recolzava en totes les eines d’orientació social i orientació individual. Vaig col·laborar amb les especialistes en un experiment d’activitats per a compartir beneficis. Vaig abandonar el Refugi i vaig retornar amb la meva família, tot i que no estava gens a gust a casa, però la situació era mil vegades millor que al principi. Un dia em va trucar la Direcció del Refugi i em van proposar fer-me voluntària al centre a canvi d’una petita quantitat de diners, la qual cosa em va alegrar moltíssim. Va ser una magnífica notícia per a mi, llavors vaig saber que les circumstàncies, la violència i les dificultats no poden amb les ambicions, els somnis i la voluntat. Vaig començar a tindre molta més confiança en mi mateixa. Vaig treballar al Refugi amb dones víctimes de violència, treballava com instructora d’acollida de les beneficiàries. Parlava amb elles i m’identificava amb el que pensaven, el que sentien, el que necessitaven. Coneixia el que volia saber o el que necessitava cada beneficiària i com podien les beneficiàries sentir-se segures. Veia amb els seus propis ulls, sentia el que sentien i donava recomanacions relatives a elles, donat que jo era una part d’elles i treballava per al benefici d’elles. Avui dia, també m’he convertit en educadora, supervisora i instructora de l’equip del Refugi, formo part de les consultores especials de les beneficiàries, ara hi sóc una treballadora i nova supervisora a la sala de confinament del coronavirus. Aquest és el meu primer contracte i el meu primer acord laboral. No hi ha frustració. No a la violència!