Una infància restringida
Vaig ser la primera nena després de tres nens, i amb això n’hi va haver prou perquè la meva vida estigués envoltada de prohibició i control. No em permetien jugar al carrer, ni anar a la botiga ni simplement viure com una nena. Els meus germans solien decidir per mi; creien que la por que sentien per mi justificava el seu control. Tot i que m’encantaven les assignatures de ciències i somiava continuar en aquest àmbit, i em vaig matricular a la branca científica, l’escola era molt lluny, o sigui que van decidir que em canviés a la branca de lletres. La decisió em va ser imposada per la força. Aquell dia vaig sentir que dins meu se’m trencava alguna cosa. Després del Tawjihi, em vaig quedar a casa.
No puc tolerar les restriccions. Sentia que les parets es tancaven al meu voltant. Vaig demanar ajuda a la meva mare, però ella no era qui prenia les decisions. Em va inscriure a un curs que jo creia que era de cosmètica, però després vaig descobrir que era de comptabilitat. Em vaig enfadar, després vaig cedir i llavors vaig descobrir que excel·lia. Vaig estudiar per obtenir el diploma i vaig fer pràctiques al departament de comptabilitat de l’Ajuntament de Nablús, i estava a punt de començar a treballar. Però una vegada més, se’m va prohibir; els meus germans van rebutjar la feina i van insistir que em casés.
I ells són la salvació
Em vaig casar amb un pres alliberat, que va sortir de les presons d’ocupació israelianes després d’una sentència a cadena perpètua en un acord d’intercanvi de presoners el 1999. Al principi del meu matrimoni era molt feliç, però em va impactar passar del control dels meus germans al control i el temperament del meu marit. El nostre matrimoni era tradicional i no teníem una vida fàcil. Vaig aprendre a controlar la meva ira, a evitar la confrontació i a viure a costa del meu benestar i la meva salut. Vaig haver d’adaptar-me pel bé dels meus quatre fills.
La pèrdua més gran
Aleshores va arribar el cop per al qual jo no estava preparada: el martiri del meu fill gran. Em sentia destrossada per dins i tenia la sensació que la vida s’havia aturat. Casa meva es va convertir en un lloc aclaparat pel dolor. El meu marit es va enfonsar, es va tancar en si mateix, va deixar de treballar i de viure. Els meus fills es van dispersar, i jo em movia entre ells com una ombra. Van passar cinc mesos com si hagués passat tota una vida.
Aleshores va arribar el moment del despertar, quan vaig sentir que perdria els meus altres fills. No em van fer cas ni a mi ni al seu pare, vaig veure el perill i vaig decidir aixecar-me. En aquell moment, vaig decidir demanar ajuda. La mare d’un màrtir em va aconsellar que anés a sessions de suport psicològic. Hi vaig anar, i aquell va ser el començament de la transformació. Al principi, estava indecisa i destrossada, però allà no estava sola. Ens vam escoltar i ens vam donar suport mútuament. Vaig comprendre que el meu dolor no era una debilitat, i que la recuperació no vol dir oblidar. De mica en mica, vaig començar a respirar altre cop.
La recuperació i la supervivència són una decisió
Després de començar a recuperar-me, vaig prendre la decisió més difícil: “Treballaré.” La nostra situació econòmica és extremadament precària; el meu marit no treballa i no tenim cap altre suport que una pensió, de la qual només en rep la meitat. Quan l’hi vaig explicar, s’hi va negar rotundament i em va impedir sortir, i van començar molts problemes. Però jo estava decidida. Vaig dir: “O treballo, o torno a casa de la meva família. Però no em rendiré.” Els meus germans em van donar suport i em van proporcionar feina perquè pogués mantenir la meva família. Em vaig enfrontar a molts problemes i me’n vaig anar de casa més d’una vegada, però sabia que estava fent un pas cap a la vida. Les sessions de suport em van ajudar a ser més conscient i trobar el meu equilibri, i em van donar força sempre que em sentia feble. La postura del meu marit no va canviar gaire, però ja no em doblegava.
Actualment, soc propietària d’un projecte empresarial: una petita cuina per elaborar diversos plats. Treballo en aquest projecte amb la mare d’un màrtir, i hem participat en un projecte d’empoderament econòmic que ens ha ajudat a desenvolupar-lo. No ha estat només una cuina, sinó un espai on m’he retrobat amb mi mateixa. Avui ja no em fan por les paraules de la gent ni visc per complaure tothom. Ara soc forta, resilient, m’apassiona la meva feina i tinc l’ambició de desenvolupar el meu projecte perquè creixi.
El meu missatge per a totes les dones que estan passant per una experiència similar
Actueu. Sigueu honestes amb vosaltres mateixes. No espereu ningú. Esforceu-vos per assolir les vostres metes, perquè Déu no abandona els qui s’esforcen.