“No soc una dona forta perquè no hagi caigut mai; soc forta perquè cada vegada que he caigut, m’he tornat a aixecar.” Cada caiguda em va ensenyar que la força no rau només en la resistència, sinó en aixecar-se amb més saviesa, més paciència i més seguretat en el que valc.
Soc una dona del camp de refugiats de New Askar, vídua i mare de set fills. Quatre estan casats, i tres encara depenen de mi per a cada detall de les seves vides.
Les arrels de la meva primera força
Durant la meva infància, vaig viure en una família que em va donar molt suport. El meu pare va ser el meu principal suport. Ell solia dir-me: “Filla meva, tingues sempre presents els qui t’estimen i et respecten, i allunya’t dels qui no et respecten.” Aquesta frase em va quedar gravada com a lema de vida, i em recorda que la meva dignitat està per sobre de tot.
Vaig créixer sentint-me forta, però la vida em va canviar molt després de casar-me. Vivia en una caseta al camp de refugiats. Al principi, estava contenta i era pacient, però a mesura que la meva família creixia, una sola habitació acollia els meus sis fills, mentre que el meu marit i jo dormíem al menjador. Em sentia asfixiada, sota una constant incomoditat i ansietat. No només era el lloc, sinó les limitacions que m’envoltaven: la intromissió dels meus sogres, els problemes constants i una sensació d’impotència. Quan els meus fills van començar a créixer, les nostres vides es van complicar i el meu marit no pensava en com podíem solucionar els nostres problemes. En aquell moment, vaig decidir treballar i buscar una casa nova.
Una ànima aixafada per la càrrega pesada
Vaig començar treballant en un taller de costura des del matí fins a la tarda, i després tornava a casa per vendre roba, perfums i maquillatge. Em vaig vendre l’or per poder pagar l’entrada de la casa nova. El meu marit es negava a col·laborar; al contrari, era una font de preocupació i amenaces, creava problemes constantment i es queixava de la meva feina. Vaig tenir conflictes amb ell i la seva família, però em vaig mantenir pacient i ferma, tot i que internament i mentalment estava esgotada. Gràcies al meu propi esforç i perseverança, vaig aconseguir trobar una casa i traslladar la meva família de l’amuntegament del camp a l’amplitud de la ciutat.
Del punt de fallida al guariment
Però el punt d’inflexió més important a la meva vida va arribar després de la mort del meu marit. Semblava que els problemes m’envoltaven per tot arreu, i la gent es posava en la meva vida i la dels meus fills. I tot i que soc forta, vaig arribar al límit. En aquell moment, la meva germana i la meva amiga van ser el meu suport. Em van animar a unir-me a un grup de suport psicosocial. Al principi, em vaig comprometre a guardar silenci, i escoltava més del que parlava. Però amb el temps em vaig adonar que parlar no t’afebleix, sinó que t’allibera. Em vaig veure reflectida a les històries d’altres dones i vaig aprendre que la pau es construeix amb consciència i autocura. El més important que vaig aprendre és que el suport psicològic no és un luxe; és un salvavides, i quan algú et dona la mà per ajudar-te a tirar endavant, et sents com si haguessis tornat a néixer.
Una dona que sap el seu valor
Avui, després de tot el que he viscut, puc dir que soc més forta, tinc més autoconsciència i soc més conscient dels meus drets. Els meus fills són la meva força; són la raó per la qual m’aixeco cada matí, fins i tot quan el meu cor està cansat. Ja no soc la mateixa dona que abans. Ara conec la meva vàlua, soc una dona que sap que mereix viure.
El meu missatge per a totes les dones que han passat per una experiència similar a la meva és: sigueu forts per vosaltres mateixes, per la vostra salut, pel vostre futur. No deixeu que ningú decideixi per vosaltres ni que us faci mal. Sigueu vosaltres mateixes i mireu sempre endavant.